"Una bala perduda" - Relat d'en Joan, víctima de Felip Puig a la plaça de Catalunya

"Una bala perduda" - Relat d'en Joan, víctima de Felip Puig a la plaça de Catalunya ahir, 27 de maig

A les 09.00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan desallotjant l'acampada de Plaça Catalunya, que m'aixequi ràpid, que em vesteixi ràpid, que la revolució no espera ningú. La primera frase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que, igualment, no ho podríem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.
Interiorment celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses han d'estar clares: “ells i nosaltres”, sinó el nostre nosaltres es divideix. Sóc dels que pensa que s'hi ha d'estar, que els processos socials s'han de criticar amb perspectiva històrica i que, mentre duren, l'única tasca és aprendre per un tubo. Sóc dels posseïts per l'amorf esperit del poble, dels que s'abandona al fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat especialment participatiu en l'acampada i, fora d'algun discursillo per advertir del patètic caràcter reformador d'algunes mesures, he preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament de que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que s'usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia pal tanta assemblea, m'avergonyia compartir lluita amb el hippisme mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme, la pau, la democràcia, la banca ètica i demés patranyes modernes. Tampoc suportava els progrés com jo que anaven de tornada de tot, clar.
Per tot això, abans d'animar-me definitivament a sortir de casa, busco alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que tinc tres missatges de text – un d'ells d'un número desconegut – que reclamen la meva presència al lloc dels fets – acaben amb: “passa-ho” i m'encanta - . Em convenço a mi mateix que anar donar suport als “indignats” té nombrosos punts de contacte amb l'estudi que m'havia proposat aquest matí: llegir sobre l'etnografia a multi-situada en l’anàlisi de les relacions econòmiques entre centre/perifèria d'allò que alguns anomenen sistema món.
En Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic que de mentre es canvií les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan cobrin com nosaltres, que de moment són l'únic col·lectiu que gaudeix d'un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per afegir que un professor d'universitat associat cobra 400 euros al mes i que un anti-avalot més de 3.000 euros – segons rumors de dubtosa procedència - . Per una orella m'entra: “però” i per l'altre surt: “són persones”.
En definitiva, agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L'espai està acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses tant fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns “indignats”, com si d'una assemblea es tractés, aplaudeixen amb llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent: la Tutu, la Marina, l'Edurne, la Cecilia, la Paula, en Mikel, etc, fins que m'instal·lo amb l'Elena prop d'un cordó policial. Escoltem en Bernat que, megàfon en mà, explica les violentes subtileses amb les que els Mossos d'Esquadra tracten els companys que estan a l'interior de la plaça: no se'ls permet sortir ni per anar a treballar, se'ls priva d'aigua, d'anar al bany, etc. Sense creure-m'ho crido als policies: “aquest vaixell s'enfonsa i esteu dintre”. Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en sabés de metàfores. Li dic: “tu no riguis, on està la teva identificació?”. Aquest cop adivino que m'està prenent la matrícula per pegar-me a la primera oportunitat que tingui.
A tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes “lecheras” - pels no-familiaritzats amb l'argot, aquest apel·latiu refereix a que reparteixen “llets”- i imagino que pretenen rodejar la manifestació com si es tractés d'un nínxol per operar lluny de mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de la curiosa mirada dels guiris que a aquesta hora ja demanen comprar a la millor botiga del món – pels no-familiaritzats amb el registre publicitari dels nostres polítics: és Barcelona- .
De lluny, veig que per Ronda Sant Pere els Mossos comencen a carregar contra alguns companys. Al cercle de gent on estic es crida: “no a la violència, no a la violència!” i decideixo quedar-me en aquest nucli pacífic - més per por que per ganes-. Inicio una conversació amb l'Elena sobre un dels múltiples “cotilleos” sentimentals dels alumnes del Departament d'Antropologia i.... Seguidament estic a terra, noto que sagno abundantment per l'orella i tinc la vista nublada. Només escolto la veu d'una noia preciosa i desconeguda que m'informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat els serveis mèdics. Tracto d'acompassar la respiració, algú em posa algo fred per l'orella, algú proposa buscar la pilota de goma que m'ha impactat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la mà a l'orella i estar “tranquil”. En un temps indeterminat arriben dos metges de groc fluorescent i m'aixequen en pes. Tinc temps de girar-me cap al cordó de Mossos d'Esquadra i dedicar-los tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l'Ambulància pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els metges m'han d'agafar en braços per plaer dels fotògrafs.
Un cop dintre l'Ambulància se'm tracta com si hagués caigut en bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc la mandíbula trencada. “És només una hemorràgia interna a l'oïda, has d'anar l'hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has perdut audició. En realitat t'hi hauríem de portar nosaltres però no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi i ves a l'Hospital del Mar, que al Clínic hi haurà molta cua. Té aquesta bossa de gel pel camí i el “parte”. Ara recordo: RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de sang. A jutjar per l'edat perfectament podria ser la meva àvia. A jutjar per l'esperit rebel, de ben segur que no.
Agafo un taxi amb l'Elena i vaig a l'Hospital del Mar. El taxista només ens dirigeix la paraula per cobrar. A l'entrada de l'Hospital un noi negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un metge que parli anglès i em fan passar davant seu. Dintre rebo la solidaritat de la metgessa que em dóna l'ingrés i els penosos consells d'emancipació política d'una infermera. A la Sala d'Espera passen imatges de l'escabetxina de Plaça Catalunya i comento la jugada amb una pacient d'origen gallec. Li dic que, després de les últimes eleccions, els Mossos tenen la legitimitat suficient per fer el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s'hi ha d'anar.
Després passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i s'en recorden de la mare del policia que m'ha disparat. S'escandalitzen de la ferideta que m'he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra. Quan m'agafo confiança amb una de rastes em diu: “però, entre tu i jo, de veritat no has fet res per provocar la policia?”. Just en aquest moment, com invocats, apareixen dos Mossos d'uniforme als quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder -mercenaris de merda, o algo així-. L'infermera em fa callar i ja no em torna a mirar amb els mateixos ulls.
Em toca una doctora pija que no ha sentit a parlar de la matança de Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com que he perdut el coneixement m'han de fer un TAC. Quan pregunto què és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de les neurones. Sense ser especialment agut bromejo sobre que aquesta prova li haurien de fer als Mossos d'Esquadra però ningú sembla trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé estar quiet, l'han de repetir per indignació del doctor.
Després em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de Plaça Catalunya: l'Álvaro. Diu que li han pegat un cop de porra “amb ganes” al braç mentre feia resistència pacífica i que ha perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del relat fa que s'apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una denuncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens abandonen i l'Alvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als moros tots els mals d'aquest país i, sense pietat, li expresso l'equivocat del seu punt de vista.
Al cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere, Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades: família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau, Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i whisky -menys per en Sammy i la Martina -.
A les 18.00h em donen l'alta mèdica, no sense abans receptar-me quatre medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc obrir la mandíbula). Com que no he menjat des del matí, devoro un iogurt a la Sala d'Espera mentre el Conseller Puig cataloga la càrrega policial com “assenyada i fruït de les provocacions”. M'agafa un atac d'ansietat i he de marxar de la sala davant la mirada curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo, quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut per 120 ferits.
Abans d'abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades truco al meravellós serveis d'advocats de l'acampada que m'atenen a les mil meravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l'amic Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf que m'explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d'altres. Miro l'objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan – famós per violar dones i països – i desitjo molt fervorosament que la bala perduda trobi el camí.
Joan